Els cràters a la Terra

Tot sovint des de qualsevol indret de la Terra s'observen estels fogaços, sabem que són meteorits que es desintegren en entrar en contacte amb l'atmosfera; i fins hi tot n'hi ha alguns que arriben a tocar la superfície terrestre. Tant si es desintegren com si arriben a la superfície la seva massa és incorporada a la massa total del planeta, ja sigui en forma de gas a l'atmosfera o en forma de roca a l'escorça.

Si s'observen les zones més antigues del planeta, on hi haurà representat més temps pel que fa a impactes meteoritics, ja que la tectònica de plaques al crear i eliminar escorça esborra molts impactes; es poden observar grans quantitats d'impactes. L'aspecte podria ser similar al de la Lluna però l'atmosfera s'encarrega d'evitar l'arrivada en superfície d'aquests cossos, i els efectes climàtics s'encarregen d'esborrar molts dels cràters, sobretot els petits.

Malgrat tot el nombre de cràters que es poden contar són considerables, sobretot a Amèrica del Nord, Escandinàvia, Àfrica i Austràlia, que són les zones terrestre més antigues. A Amèrica del Nord, on hi ha una dèria força elevada per aquests cossos se n'han fet força estudis, i en zones cobertes de gel la recerca s'ha de realitzar amb d'altres mètodes.

Cràters importants a la Terra:

Noms dels cràters d'Àfrica:



Noms dels cràters d'America del Nord; entre ells el de Manicouagan al Quebec, el Barriger, que és la típica imatge de cràter terestre, i el de Chicxulub, el possible causant de l'extinció dels dinosaures:



Per a rondar pels cràters del món i saber-ne les seves característiques:

impact craters

La formació del Sistema Solar

Actualment, la teoria més acceptada pel que fa a la formació del sistema solar diu que el Sol i els planetes es van formar al mateix temps. Segons aquesta teoria, el Sistema Solar va començar com un núvol de gas interestel•lar o nebulosa que es va anar contraient degut a la força gravitatòria fins a formar un estel, el Sol i una sèrie de cossos més petits, els planetes.

El procés va començar fa uns 4.600 milions d'anys. La nebulosa es va començar a contraure, i tot el material es va anar comprimint formant una bola de gas al centre. Aquesta nebulosa estava en rotació i la seva velocitat de rotació va anar augmentant a mesura que es contreia; això va fer que la nebulosa s'aixafés formant el disc perpendicular al l’eix de rotació. El centre del disc, on el material estava més comprimit, es va començar a escalfar formant una bola de gas calent, un protoestel; al mateix temps, lluny del centre es van formar partícules sòlides; primer metalls com el ferro i el níquel, i després roques com el silici, i a la part més exterior, gel d'aigua, d'amoníac i de metà.

A poc a poc, el refredament progressiu va deixar que es formessin petites partícules que, gràcies a la gravetat, es van anar ajuntant formant planetesimals. Amb el temps, els planetesimals van anar col•lisionant entre sí, formant cossos més grans, els planetes.

En cert moment del procés, el nucli del protoestel es va escalfar prou com per donar lloc a reaccions termonuclears de fusió, generant gran quantitat de calor. A partir d'aquest moment l'estel va començar a generar energia; i es calcula que a cada segon el Sol perd quatre tones generant-la; a més cada particula elemental de l'energia triga aproximadament un milió d'anys a sortir del centre de l'estrella fins a la seva superfície; i un cop fora triga nomès un segon en arribar a la Terra.

Permià

El Permià s'estén des de fa uns 299 milions d'anys fins fa uns 248 milions d'anys. El final del període està marcat per un esdeveniment d'extinció major, anomenat l'esdeveniment d'extinció Permià-Triàsic.

Els nivells del mar al Permià eren baixos, i els hàbitats costaners estaven limitats per l'agrupament de quasi totes les masses de terra importants en un únic súper continent, Pangea; el mar resultant se’n va anomenar Panthalassa. Grans masses de terra continentals creen climes amb variacions extremes de fred i calor i condicions de monsó amb patrons de pluges estacionals. Sembla que els deserts eren molt comuns a Pangea.

Un continent, fins i tot un de molt gran, té menys línia de costa que set o vuit de petits; això podria, en part, haver causat les extenses extincions d'espècies marines cap al final del període a causa de la reducció de les àrees costaneres someres preferides per molts organismes marins.

En aquest període es va produir el desenvolupament de fauna totalment terrestre i l'aparició dels primers herbívors i carnívors de grans dimensions. Cap al final del Permià van aparèixer els primers arcosaures que van evolucionar fins arribar als dinosaures.

El Permià va acabar amb l'esdeveniment d'extinció més extensa; entre el 90 i el 95 per cent de les espècies marines s'extingiren, així com el 70 per cent dels organismes terrestres. Es pensa que va durar menys d'un milió d'anys, entre fa 252,3 i 251,4 milions d'anys (ambdós ± 300.000 anys), un període molt breu en termes geològics.

Hi ha diverses teories sobre els causants d’aquesta extinció. La primera ja anomenada és la formació de Pangea que reduiria els habitats marins i crearia deserts al súper continent. Una altra teoria és un impacte meteorític a l’Antàrtida occidental deixant un cràter de 500 quilòmetres de diàmetre. La tercera és la d’una supernova (explosió d’una estrella) prop de la Terra, que hauria produït raigs gamma suficients com per destruir la capa d’ozó durant uns quants anys. la quarta és el vulcanisme, ja que durant milions d’anys en aquesta època es va produir l’episodi de vulcanisme mes gran de la història de la Terra. I encara dues teories més ja més complicades; i finalment una que segurament deu ser la que més s’aproxima a la realitat: una combinació de totes elles, ja sigui amb més o menys grau. Aquí no apareixen ovnis de moment.

De grans extincions se n’ha produït bastants al llarg de la història de la Terra, però aquesta és la més important fins al punt que alguns autors parlen d’ella com “el dia que la Terra es va estar a punt de morir”; tot i que sigui la dels dinosaures (fa uns 65 milions d’anys) la que la divulgació hagi popularitzat.

La vida al desert del Permià:

L'or de Balaguer

El riu Segre i el riu Noguera Pallaresa un cop units passen per Balaguer, on la seva aigua després de baixar pels ràpids dels Pirineus es troba amb la plana de la Terra ferma.

El fet de trobar-se amb la plana fa que l'aigua disminueixi de velocitat i ja no és capaç de transportar els materials més pesats que fins ara havia portat pels pendents més pronunciats dels Pirineus. Entre aquests materials més pesants que el riu es deixa a Balaguer hi ha graves, sorres, minerals pesants, i pipetes d'or.

Les pipetes es forment quan els rius erosionen roques on ja hi ha hagut un concentració important d'or; aquestes són les roques del Paleozoic dels Pirineus, que durant bona part del transcurs el Segre i el Noguera erosionen; per aquesta regla el Cardener i Llobregat no poden tenir pipetes, i si el Cinca. Un cop erosionat l'or i incorporat a l'aigua, el riu s'encarrega d'ajuntar les particules més petites fins a formar pipetes que seran transportades riu avall.

Seguint aquesta llei es van trobar, n'hi a totes les graves deixades pel Segre durant el seu pas al voltants Balaguer. La gent no se'l creia excepte el propietari de la gravera més important de Catalunya situada en una zona on hi ha graves del riu Segre.

Actualment la gravera té un sistema de separació de l'or per densitats; se n'aconsegueix una bona quantitat, però no suficient com per a ser explotable individualment, a no ser que pujes el preu d'aquest mineral i llavors es podria plantejar si en comptes d'explotar graves podria explotar or.

Aquest or es propietat de l'amo de la gravera i potser una part (segons l'acord) del Dr. qui li va dir que a les graves hi havia pipetes. Aquest or ha deixat de posar-se a les carreteres, on van a parar les graves, sinó als bancs.

S'estan començant a organitzar campaments i sortides per buscar or en batees com a oci, ningú es farà ric ni es podrà pagar la carrera, però tindrà la febre de l'or durant una tarda havent aconseguit alguna desena de pipetes.

A Balaguer hi ha opinions per tot, hi ha qui diu que el poc or que hi pugui haver al Segre és un muntatge, i qui diu que el propietari de la gravera està immensament forrat.

Uluru

Uluru es troba al centre d’Austràlia, al l’Estat del Nord, i concretament a coordenades 25° 20′ 41″ S i 131° 01′ 57″ E.

A simple vista és un pedra inmensa sorgida del desert amb gran bellesa cromàtica en tons càlids, i no es d’estranyar que sigui adorada pels aborígens australians.

És un residu aïllat deixat després de l'erosió lenta d'una muntanya original. El tret notable d'Uluru és la seva homogeneïtat i la propietat de no ajuntar-se a la superfície del desert mitjançant tarteres o altres pendents de terra. Aquestes característiques el fan sobresortir entre les roques del voltant, que són erosionades.

Fresca, la roca té un color gris, però la meteorització de minerals amb ferro i l’oxidació d’aquest element dóna un color rovellat vermell a la capa de superficial de la roca.

Els estrats són gairebé verticals, i té un gruix com a mínim de 2,400 m, però no se’n sap l’extensió exacta de la part soterrada.

La roca actualment es un gres format bàsicament per feldspats i quars (component que li dona la duresa), originalment era sorra dipositada per un ventall al•luvial o torrentera extensa. Així s’explica la similitud de la composició mineral d’Uluru i la d’una zona més al sud, que era l’àrea font de les sorres, és a dir, on naixien els rius que llavors desembocaven a Uluru; aquestes muntanyes van ser formades durant el Cambrià (concretament entre 550-530 milions d’anys). Llavors els estrats de les sorres estaven disposades pràcticament horitzontals, i durant un altre aixecament de muntanyes al Paleozoic (concretament entre 400 i 300 milions d’anys) es van posar gairebé verticals; i des de llavors fins l’actualitat s’han anat erosionant fins a només quedar el que es veu avui en dia.

En color groc els gresos d'Uluru (sense escala):

Vallès-Penedès

El Vallès i el Penedès constitueixen una estreta depressió disposada paral•lelament a la costa mediterrània i limitada per les serralades Pre-litoral i Litoral; són una fossa tectònica.

A començaments del Terciari (ara fa 60 milions d’anys aproximadament), un cop extingits els dinosaures i amb els Pirineus aixecant-se, el Vallès formava part de l’antic massís catalano-balear. D´aquest massís sortien els rius que, en arribar a l´antic mar interior català, deixaven el material que transportaven originant diversos deltes. Avui dia aquests dipòsits formen els relleus de St. Llorenç de Munt i Montserrat.

Posteriorment, durant l´Oligocè superior-Miocè (30 milions d'anys), es van produir un conjunt de fractures o falles que van dividir la zona en una sèrie de blocs. El bloc central, corresponent a la depressió, es va enfonsar, mentre que els blocs laterals, les serralades Litoral i Pre-litoral, quedaren aixecats; aquest fenomen s’anomena graben i està produït per extenció.





En el mateix període i mitjançant el mateix mecanisme també es van formar les fosses o valls de la Cerdanya, la Seu d’Urgell i el Solc de València, és a dir, la franja de mar que hi ha entre Barcelona-València i les Illes Balears. Només cal observar l’orientació de totes les estructures, que va de nord est a sud oest.

Qualsevol procés de graben o fossa tectònica va associat amb vulcanisme i activitat termal; el resultat en són els basalts d’Hostalric on damunt s'hi situa el castell, entre altres, i el termalisme encara perdura avui dia, està lligat a l´estructura i disposició de les falles que limiten la depressió. Té com a origen les aigües meteòriques que, en circular subterràniament, arriben al fons de la fossa, on les altes temperatures que hi ha les escalfen, llavors l´aigua puja molt ràpidament aprofitant les falles o fractures, de manera que surt a la superfície amb una temperatura de fins a 70ºC, com les de Caldes de Montbui situada jst al damunt de la fractura principal del Vallès.

Durant tot el Miocè (25 a 5 milions d’anys) els rius i torrents procedents d’aquestes muntanyes transportaren graves, sorres i fangs, que van anar omplint la depressió fins a convertir-la en una plana. En les parts més deprimides es van originar petits llacs, on es van formar carbonats i guixos com els de Vilobí del Penedès. Les abundants restes fòssils que trobem en aquestes zones donen constància del clima tropical que imperava. En aquest mateix període es van produir diverses pujades del nivell de mar, que entrant per la vall del Llobregat, van arribar més enllà de Rubí.

A partir del Quaternari (2 milions d’anys fins a l´actualitat) es van dipositar els materials que van tapar el relleu del Miocè. Aquests han donat a la plana el seu aspecte actual, amb un seguit de turonets allargats.



www.adenc.org

Yellowstone

El Parc Nacional de Yellowstone està situat a les muntanyes Rocalloses, i constituït per altiplans que ronden els 2.000 m d'alçada, al centre del parc s'hi troba la resta d'una antiga caldera volcànica, omplerta ara en part per aigua, que constitueix el llac Yellowstone. Politicament es situa entre els estats de Montana, Idaho i Wyoming.

El vulcanisme de Yellowstone s'estén aproximadament 640 km a l'oest; això determina la ruta durant els 17 últims milions d'anys de la Placa d’America del Nord; ja que mentre la placa es movia i es mou, el Punt calent que genera la caldera del parc resta immòbil, això permet veure el moviment de la placa a través del rastre deixat per l’activitat de la caldera.

Als punts calents puja material i sobretot calor de l'interior de la terra, això fa que es mantinguin fixos durant la seva vida, independentment del moviment de les plaques:

Recorregut de la palca Nord Americana en referencia al punt calent de Yellowstone:

La Caldera Yellowstone és el sistema volcànic més gran del món. S'ha qualificat d'un "supervolcà" perquè la caldera està formada per erupcions explosives excepcionalment grans. La caldera actual està creada per una erupció cataclismica que va passar fa 640,000 anys, la qual va alliberar 1,000 km³ de cendra, materials de roca i piroclasts. L'erupció més violenta que es coneix, va passar fa 2.1 milions d'anys, va expulsar 2,450 km³ de material volcànic; mentre que la tercera erupció més va expulsar 280 km³ de material fa 1.2 milions d'anys.

Cada una de les tres erupcions va alliberar quantitats enormes de cendra que cobria Amèrica del Nord, aquestes quantitats alliberades a l'atmosfera probablement van provocar l'extinció de moltes espècies, principalment a Amèrica.


Cada erupció és una part d'un cicle eruptiu que culmina amb l'esfondrament del sostre d'una cambra de magma parcialment buidada. Això crea un cràter, anomenat caldera, i alliberaments de grans quantitats de material volcànic, normalment a través de fissures.

Cicle eruptiu de la caldera:

Hi ha 300 guèisers a Yellowstone i un total de com a mínim 10,000 trets geotèrmics. la meitat dels trets geotèrmics i els dos terços dels guèisers del món es concentren en Yellowstone.

Mecanisme de funcionament dels guèisers:

Yellowstone experimenta milers de terratrèmols petits cada any. Hi ha hagut sis terratrèmols com a mínim amb magnitud 6 des de que se’n té constància, incloent-hi una tremolor de magnitud de 7.5 al 1959; aquest tremolor va provocar una esllavissada i nous geisers.

Al 1985, es van detectar 3,000 terratrèmols menors, fenòmen que s’ha anomenat eixam de terratrèmols, i ha estat atribuït a subsidència menor de la caldera de Yellowstone. Aquests eixams de terratrèmols són comuns i n’hi ha hagut 70 entre 1983 i 2006.

De fet els exiams de terratrèmols no són el més impresionant o preocupant, el fet important és que a Yellowstone hi ha una gran erupció cada 600.000 - 900.000 anys segons les ultimes tres, i la última és va produir fa 640.000 anys. Potser està no està massa lluny la següent en termes de la vida de la Terra, i amb una errupció d'aquestes es poden extingir força espècies del continent. Però per aviat que es pugui produïr potser la humanitat tal i com la coneixem ja no existira, ja que hauran passat potser 300.000 anys.

Avast de les grans erupcions de Yellowstone, amb un marge d'error, segons els grans corrents atmosfèrics i la distribució de les cendres:

El color dels rocs II

Roques de color vermell, formats fa uns 200 milions d'anys (keuper), en climes tropicals i en ambients continentals:



Roques de color gris formades al fons marí:

El color dels rocs

Totes les roques sedimentàries contenen més o menys ferro; i s'oxida en contacte amb l'oxign, es a dir, en contacte amb l'atmosfera. El ferro oxidat és de color vermell, per tant totes les roques seimentàries que s'hagin format o s'estiguin formant a les superficies continentals seràn de color vermell.

Per altra banda el ferro reduït(sense oxidar) és de color verd, i es manté reduït si està en condicions subaquàtiques. Llovors totes les roques que s'hagin format o s'estiguin format tindràn un to gris, molts pocs cops verd, degut a la barreja del ferro amb els altres components de la roca.

A més a més a mesura que s'incrementa la temperatura i la humitat l'oxidació del ferro augmenta i així roques formades amb més temperatures seràn més vermelles. Es el que passa amb les roques del Triassic al Cretàci, que al fer més calor són mes vermelles que les formades al Terciari i Quaternari, que són de colors ocres.

Si es troben alternances dels dos colors significarà que la roca va ser formada en una zona que tant aviat estava submergida per un fina capa d'aigua com descoverta a l'aire lliure. Les roques de color gris (formades soa l'aigua) en contacte amb l'atmosfera es van tornant vermelles o ocres a la seva superfície a mesura que passen el temps descovertes.

Diamants

Els diamants no són res més que carboni, igual que el grafit, però a diferència que els diamants es formen a molt altes pressions i temperatures, mentre que el grafit es el carboni estable en condicions ambientals. Els diamants artificials es creen així, aplicant molt altes temperatures i presions al grafit.

De forma natural nomès hi ha una zona on es puguin formar, a l'interior de la terra. Però per aparèixer en superfície han de pujar de forma relativament ràpida, ja que si ascendeixen lentament es van estabilitzant a les condicions superficials, es a dir es tornen grafit; això no vol dir que en qualsevol moment unes arrecades de diamant un dia siguin de grafit, és un procés tant lent que no es persceptible a escala humana.

L'única manera que els diamants de l'interior de la terra ascendeixin prou ràpid per no tornar-se grafit és mitjançant un vulcanisme directe i ràpid fins a la superficie. Aquests aparells volcànics s'anomenen Kimberlites, degut a que van ser descoverts a la regió de Kimberly (Australia), descoberta pel senyor Kimberly. Presenten un forma de pastanaga molt profunda i estreta.

Foramció d'una kimberlita:


No totes les kimberlites tenen diamants; i estructura:


Explotació inicial d'una kimberlita:


Les kimberlites nomès es troben en les zones més antigues i estables de la Terra, així doncs no les podrem trovar als Païssos Catalans, sinó a Austràlia, Canadà, Sibèria, Àfrica, etc.:


Un cop extingida l'activitat volcànica de les kimberlites es pot donar el cas que siguin erosionades per les pluges, llavors els diamants aniran a parar als rius, on es dipositaran i s'hauran d'explotar entre graves; tipus de mina que s'anomena placer.

Mines de diamants:

Catalunya central

Fa entre 42 i 35 milions d'anys (Eocè mitjà) la Catalunya central estava ocupad per un braç de mar que inicialment formava part d'un gran golf comunicat amb l'oceà Atlàntic. En aquest mar poc profund s'hi acumulaven els sediments fangosos i sorrencs. Al sud del Bages, hi havia la línia de costa, i la linia descrita entre Berga i Sant Llorenç de Morunys corresponia a la línia de costa del nord. Les zones on actualment hi ha els massissos de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt al sud, llavors eren uns deltes formats per arrossegalls procedents d'una serralada del massís Català, la zona continental que s'estenia cap a l'actual Mediterrani. A la línia de costa nord d’aquest mar també hi havia deltes formats per arrossegalls, però arrossegalls provinents de l’aixecament dels Pirineus; són les zones on actualment hi ha el massís de Busa i la zona de Vilamala. Els esculls de corall, amb una fauna molt variada, ocupaven les zones properes a la costa d'aquell mar càlid, similar al Carib actual.





Fa al voltant de 35 milions d'anys (Eocè superior) el mar es va anar restringint fins a assecar-se, cosa que va comportar la precipitació d'un bon gruix d'evaporites (sal gemma, potasses i guix) a la part més interna de la conca. A Montserrat i a Sant Llorenç del Munt, i a Busa i Vilamala persistia la sedimentació de graves.



Des de fa uns 35 milions d'anys fins ben entrat l'Oligocè, la Catalunya central va formar part d'una conca continental amb cursos fluvials que deixaven una important sedimentació continental i llacs on es formaven calcàries. La sedimentació continental va donar lloc a roques vermelles (bàsicament lutites i sorrenques o gresos) que caracteritzen els sectors centroccidental i septentrional de la comarca. Aquests materials recobreixen les evaporites i els sediments marins dipositats abans. A Montserrat i a Sant Llorenç del Munt, i a Busa i Vilamala va continuar havent-hi sedimentació gravosa.



Després de la sedimentació dels materials paleògens i fins cap al Miocè mitjà (fa entre 16,4 i 11,2 milions d'anys), la influència del plegament dels Pirineus va originar alguns plecs anticlinals, sovint estrets i en part fallats, separats per amplis i suaus sinclinals. Mentre es formaven els anticlinals, les evaporites pujaven en forma de diapir. A Cardona, la formació salina, que originàriament es trobava a centenars de metres de profunditat, actualment aflora com a conseqüència d'aquest procés.



Des de fa, com a màxim, 13 milions d'anys (Miocè mitjà) fins a l'actualitat hi ha hagut un intens buidatge erosiu de la conca de l'Ebre que ha estat el principal responsable de l'aspecte del relleu actual. Al començament d'aquest interval, va desaparèixer la xarxa fluvial que fluïa cap al fons de la depressió de l'Ebre i es va establir l'actual. Això va ser degut a l'enfonsament del massís Català i a l'aixecament simultani de la conca de l'Ebre, de la qual, en el sentit geològic del terme, forma part el la Catalunya Central. Durant l’enfonsament del massís Català es formen les valls del Vallès i el Penedès.

Història geològica del Bages

Stonehenge

Stonhenges està situat a cent quilòmetres a l’oest de Londres, en coordenades 51º10'43.90" N , 1º49'35.09" W. Ha despertat molta curiositat a les civilitzacions posteriors a la que el van crear; és la construcció megalítica més fascinant, i la seva construcció s’endinsa en el temps de civilitzacions que no van deixar escrits.

Ja al segle XVII es considerava que Stonehenge era un temple construït pels druides; però no tenia res a veure amb ells, existia de molt temps abans que els drides celtes. Arrossegava tota mena de creences, des de que era utilitzat èr fer matances a la pedra central pels druides, fins a proporcionar fertilitat a les parelles que hi dormissin; fins al punt que l’església el va estar a punt de destruir per ser un lloc de bruixeria.

Stonehenge està format per diverses parts:

Trílits o dolmens: dues pilastres de pedra rematades amb una llinda elevada a 4,4 metres d’altura. Aquests trílits són gres quarsitic.

Monòlits o Menhirs: blocs de pedra verticals.

Cromlech: cercle de menhirs.

La secció principal consta d’un cercle de trenta columnes, que té un diàmetre de 29,6 metres. Tres metres cap endins hi ha un segon anell de seixanta menhirs de, com a molt, dos metres d’altura cada un. Aquests menhirs són d’una roca eruptiva anomenada "pedra blava", duríssima i de reflexos blavosos, procedent de Gal•les. Sembla que aquests menhirs, temps enrere, podrien haver estat coronats amb llindes de pedra blava. Només en queden vint. Més endins hi ha una formació en ferradura amb cinc trílits de gran mesura, i dins hi ha una ferradura interior de 19 menhirs d’una altura inferior als 3 metres, tallats pedra blava.

Finalment en el centre s’hi troba la "pedra de l’altar" de mes de 4,8 metres d’altura, tombada sobre el terreny. Aquesta és una pedra amb un alt contingut d’alumini, cosa que li dóna una lluentor molt especial en rebre llum solar. Es de sauló verd.

A l’exterior del grup hi ha dos cercles amb trenta forats cada un, excavats en roca calcària. En un cercle més exterior es localitzen 56 clots que donen la volta al conjunt i que reben el nom de Cercles d'Aubrey. Aquest anell està encerclat per un fossat circular de 97,5 metres de diàmetre, fet amb les restes calcàries. Entre els cercles d'Aubrey i el fossat circular hi ha quatre marques denominades "quatre estacions".

A 37 metres cap el nord-oest del pòrtic de Stonehenge, pel camí d’accés, hi trobem la "pedra taló" envoltada d’una barrera i fossat circular de 4,87 metres.

Stonehenge no es va poder fer en un dia, sinó que va anar prenent diverses formes al llarg de la vida de quaranta generacions. En l’actualitat arqueòlegs consideren que va haver-hi tres fases principals de construcció.

La primera fase va tenir lloc cap a l’any 2800 aC; Quan es va fer el terraplè i el fossat circular. Es posaren les pedres i els turons denominats "les quatres estacions", així com la "Pedra Taló" en el camí d’accés. Els principals indicadors del Sol i la Lluna estaven posats. A més es van fer els 56 clots coneguts com els cercles d'Aubrey.

La segona fase va tenir lloc cap a l’any 2100 aC. Es bastiren 80 blocs de sauló blau en un semicercle o ferradura. Aquestes pedres provenien de les muntanyes de del sud-oest de Gal•les. El més probable es que les transportessin en rais per la costa gal•lesa i a través del riu Avon. Cent anys més tard, els blocs de sauló blau foren reordenats per ser substituïts per les pedres sílices que veiem actualment. Aquestes pedres es van portar des dels turons de 30 km. al nord. Els materials del semicercle anterior es deurien utilitzar per a una segona ferradura en l’interior del cercle principal.

La tercera fase té lloc cap el 1500 aC. Quan les pedres blaves foren novament enretirades per instal•lar-les en les seves posicions actuals en l'interior del cercle, a la vegada que se s’alçava al davant dels trílits l’anomenada pedra d’altar, que fou carretejada des del sud de Gal•les. Finalment cap a l’any 1100 aC. Stonehenge va ser abandonat.









Un astrònom a començaments del segle XX confirmà un secret prou conegut que circulava sobre Stonehenge: una persona al peu de la "pedra de l’altar", mirant cap a la "pedra taló" podia observar amb gran exactitud el lloc per on surt el Sol durant el solstici d’estiu, el 21 de juny.

Avui en dia s’ha trobat a més a més que els dos turons i menhirs ubicats a tocar del fossat circular estan alineats per apuntar cap a la sortida i posta de Sol dels solsticis d'estiu i hivern. També marquen la sortida i posta de la Lluna durant el solstici d’hivern. Dit altrament Stonehenge era un temple dedicat als moviments del Sol i de la Lluna; un primitiu observatori astronòmic, que permetia predir l’arribada de les estacions en previsió de les activitats dels pagesos i ensinistradors de bestiar. Posteriorment també es va convertir en un lloc sagrat, i de ritus funeraris com ho confirmen les diverses restes desenterrades en diferents llocs del recinte

Es suposa que fou alguna civilització de l’Edat de Bronze i Nolític, d’origen pre-cèltic la que hauria bastit aquest monumental conjunt. I avui en dia encara genera molta superstició.

Alineació del sol, la pedra taló i l'altar durant el solstici d'estiu:


Alineacions astronòmiques del conjunt central:


Alineacions astronòmiques de tot el conjunt:

Paleogeografia

La paleogeografia és la reconstrucció de la geografia terrestre en el passat.

Precambrià, fa uns 600 milions d'anys, i la Terra té una esdat aproximada de 4.500 milions d'anys.

Devonià, fa uns 400 milions d'anys.

Carbonifer, fa uns 300 milions d'anys. Les àmplies extencions de zones submergides de molt poca fondària a les zones equatorials afavoreixen la formació de molt carbó. S'està formant la Pangea.

Triàssic, fa uns 220 milions d'anys. La Pangea començara a desmembrar-se, i tot europa esta recoberta per una fina capa d'aigua.

Juràssic, fa uns 200 milions d'anys. Els dinosaures ja es passejen per la terra i es comença a obrir l'Atlàntic. El nivell del mar és elevat.

Cretàci, fa uns 120 milions d'anys. Els dinosaures dominen la terra i en comtes de coralls dominen els rudistes al mar; als 65 milions d'anys cau un meteorit coincidint amb l'epoca de màxima obertura de l'Atlàntic, aquests factors (sobretot el segon, tot i la difusió literària del primer) provoquen l'extinció de moltes espècies, entre elles dinosaures i rudistes. El nivell del mar i les temperatures són elevades, molt més que les actuals.

Eocè, fa uns 50 milions d'anys. Es van formant totes les serralades alpines (serralades amb orientació est-oest a uns 40 graus de latitud com Picos de Europa, Pirineus, Balcans, Himalaya, etc).

Oligocè, fa uns 30 milions d'anys. Es formen Montserrat i Busa; en climes força càlids, més que els actuals.

Miocè, fa uns 20 milions d'anys. Es formen les valls del Vallès, el Penedès i la Cerdanya, fa uns 11 milions d'anys. Durant el Messinià, fa uns 7 milions d'anys, el Mediterrani es converteix en un mar tancat.

Quaternari, des de fa aproximadament 1,7 milions d'anys fins a l'actualitat. Apareix l'home; i el clima es molt variable, amb galciacions i èpoques càlides.

Resum des de l'obertura de l'Atlàntic: