Fa entre 42 i 35 milions d'anys (Eocè mitjà) la Catalunya central estava ocupad per un braç de mar que inicialment formava part d'un gran golf comunicat amb l'oceà Atlàntic. En aquest mar poc profund s'hi acumulaven els sediments fangosos i sorrencs. Al sud del Bages, hi havia la línia de costa, i la linia descrita entre Berga i Sant Llorenç de Morunys corresponia a la línia de costa del nord. Les zones on actualment hi ha els massissos de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt al sud, llavors eren uns deltes formats per arrossegalls procedents d'una serralada del massís Català, la zona continental que s'estenia cap a l'actual Mediterrani. A la línia de costa nord d’aquest mar també hi havia deltes formats per arrossegalls, però arrossegalls provinents de l’aixecament dels Pirineus; són les zones on actualment hi ha el massís de Busa i la zona de Vilamala. Els esculls de corall, amb una fauna molt variada, ocupaven les zones properes a la costa d'aquell mar càlid, similar al Carib actual.
Fa al voltant de 35 milions d'anys (Eocè superior) el mar es va anar restringint fins a assecar-se, cosa que va comportar la precipitació d'un bon gruix d'evaporites (sal gemma, potasses i guix) a la part més interna de la conca. A Montserrat i a Sant Llorenç del Munt, i a Busa i Vilamala persistia la sedimentació de graves.
Des de fa uns 35 milions d'anys fins ben entrat l'Oligocè, la Catalunya central va formar part d'una conca continental amb cursos fluvials que deixaven una important sedimentació continental i llacs on es formaven calcàries. La sedimentació continental va donar lloc a roques vermelles (bàsicament lutites i sorrenques o gresos) que caracteritzen els sectors centroccidental i septentrional de la comarca. Aquests materials recobreixen les evaporites i els sediments marins dipositats abans. A Montserrat i a Sant Llorenç del Munt, i a Busa i Vilamala va continuar havent-hi sedimentació gravosa.
Després de la sedimentació dels materials paleògens i fins cap al Miocè mitjà (fa entre 16,4 i 11,2 milions d'anys), la influència del plegament dels Pirineus va originar alguns plecs anticlinals, sovint estrets i en part fallats, separats per amplis i suaus sinclinals. Mentre es formaven els anticlinals, les evaporites pujaven en forma de diapir. A Cardona, la formació salina, que originàriament es trobava a centenars de metres de profunditat, actualment aflora com a conseqüència d'aquest procés.
Des de fa, com a màxim, 13 milions d'anys (Miocè mitjà) fins a l'actualitat hi ha hagut un intens buidatge erosiu de la conca de l'Ebre que ha estat el principal responsable de l'aspecte del relleu actual. Al començament d'aquest interval, va desaparèixer la xarxa fluvial que fluïa cap al fons de la depressió de l'Ebre i es va establir l'actual. Això va ser degut a l'enfonsament del massís Català i a l'aixecament simultani de la conca de l'Ebre, de la qual, en el sentit geològic del terme, forma part el la Catalunya Central. Durant l’enfonsament del massís Català es formen les valls del Vallès i el Penedès.
Fa al voltant de 35 milions d'anys (Eocè superior) el mar es va anar restringint fins a assecar-se, cosa que va comportar la precipitació d'un bon gruix d'evaporites (sal gemma, potasses i guix) a la part més interna de la conca. A Montserrat i a Sant Llorenç del Munt, i a Busa i Vilamala persistia la sedimentació de graves.
Des de fa uns 35 milions d'anys fins ben entrat l'Oligocè, la Catalunya central va formar part d'una conca continental amb cursos fluvials que deixaven una important sedimentació continental i llacs on es formaven calcàries. La sedimentació continental va donar lloc a roques vermelles (bàsicament lutites i sorrenques o gresos) que caracteritzen els sectors centroccidental i septentrional de la comarca. Aquests materials recobreixen les evaporites i els sediments marins dipositats abans. A Montserrat i a Sant Llorenç del Munt, i a Busa i Vilamala va continuar havent-hi sedimentació gravosa.
Després de la sedimentació dels materials paleògens i fins cap al Miocè mitjà (fa entre 16,4 i 11,2 milions d'anys), la influència del plegament dels Pirineus va originar alguns plecs anticlinals, sovint estrets i en part fallats, separats per amplis i suaus sinclinals. Mentre es formaven els anticlinals, les evaporites pujaven en forma de diapir. A Cardona, la formació salina, que originàriament es trobava a centenars de metres de profunditat, actualment aflora com a conseqüència d'aquest procés.
Des de fa, com a màxim, 13 milions d'anys (Miocè mitjà) fins a l'actualitat hi ha hagut un intens buidatge erosiu de la conca de l'Ebre que ha estat el principal responsable de l'aspecte del relleu actual. Al començament d'aquest interval, va desaparèixer la xarxa fluvial que fluïa cap al fons de la depressió de l'Ebre i es va establir l'actual. Això va ser degut a l'enfonsament del massís Català i a l'aixecament simultani de la conca de l'Ebre, de la qual, en el sentit geològic del terme, forma part el la Catalunya Central. Durant l’enfonsament del massís Català es formen les valls del Vallès i el Penedès.
Història geològica del Bages
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada