El Permià s'estén des de fa uns 299 milions d'anys fins fa uns 248 milions d'anys. El final del període està marcat per un esdeveniment d'extinció major, anomenat l'esdeveniment d'extinció Permià-Triàsic.
Els nivells del mar al Permià eren baixos, i els hàbitats costaners estaven limitats per l'agrupament de quasi totes les masses de terra importants en un únic súper continent, Pangea; el mar resultant se’n va anomenar Panthalassa. Grans masses de terra continentals creen climes amb variacions extremes de fred i calor i condicions de monsó amb patrons de pluges estacionals. Sembla que els deserts eren molt comuns a Pangea.
Un continent, fins i tot un de molt gran, té menys línia de costa que set o vuit de petits; això podria, en part, haver causat les extenses extincions d'espècies marines cap al final del període a causa de la reducció de les àrees costaneres someres preferides per molts organismes marins.
En aquest període es va produir el desenvolupament de fauna totalment terrestre i l'aparició dels primers herbívors i carnívors de grans dimensions. Cap al final del Permià van aparèixer els primers arcosaures que van evolucionar fins arribar als dinosaures.
El Permià va acabar amb l'esdeveniment d'extinció més extensa; entre el 90 i el 95 per cent de les espècies marines s'extingiren, així com el 70 per cent dels organismes terrestres. Es pensa que va durar menys d'un milió d'anys, entre fa 252,3 i 251,4 milions d'anys (ambdós ± 300.000 anys), un període molt breu en termes geològics.
Hi ha diverses teories sobre els causants d’aquesta extinció. La primera ja anomenada és la formació de Pangea que reduiria els habitats marins i crearia deserts al súper continent. Una altra teoria és un impacte meteorític a l’Antàrtida occidental deixant un cràter de 500 quilòmetres de diàmetre. La tercera és la d’una supernova (explosió d’una estrella) prop de la Terra, que hauria produït raigs gamma suficients com per destruir la capa d’ozó durant uns quants anys. la quarta és el vulcanisme, ja que durant milions d’anys en aquesta època es va produir l’episodi de vulcanisme mes gran de la història de la Terra. I encara dues teories més ja més complicades; i finalment una que segurament deu ser la que més s’aproxima a la realitat: una combinació de totes elles, ja sigui amb més o menys grau. Aquí no apareixen ovnis de moment.
De grans extincions se n’ha produït bastants al llarg de la història de la Terra, però aquesta és la més important fins al punt que alguns autors parlen d’ella com “el dia que la Terra es va estar a punt de morir”; tot i que sigui la dels dinosaures (fa uns 65 milions d’anys) la que la divulgació hagi popularitzat.
Els nivells del mar al Permià eren baixos, i els hàbitats costaners estaven limitats per l'agrupament de quasi totes les masses de terra importants en un únic súper continent, Pangea; el mar resultant se’n va anomenar Panthalassa. Grans masses de terra continentals creen climes amb variacions extremes de fred i calor i condicions de monsó amb patrons de pluges estacionals. Sembla que els deserts eren molt comuns a Pangea.
Un continent, fins i tot un de molt gran, té menys línia de costa que set o vuit de petits; això podria, en part, haver causat les extenses extincions d'espècies marines cap al final del període a causa de la reducció de les àrees costaneres someres preferides per molts organismes marins.
En aquest període es va produir el desenvolupament de fauna totalment terrestre i l'aparició dels primers herbívors i carnívors de grans dimensions. Cap al final del Permià van aparèixer els primers arcosaures que van evolucionar fins arribar als dinosaures.
El Permià va acabar amb l'esdeveniment d'extinció més extensa; entre el 90 i el 95 per cent de les espècies marines s'extingiren, així com el 70 per cent dels organismes terrestres. Es pensa que va durar menys d'un milió d'anys, entre fa 252,3 i 251,4 milions d'anys (ambdós ± 300.000 anys), un període molt breu en termes geològics.
Hi ha diverses teories sobre els causants d’aquesta extinció. La primera ja anomenada és la formació de Pangea que reduiria els habitats marins i crearia deserts al súper continent. Una altra teoria és un impacte meteorític a l’Antàrtida occidental deixant un cràter de 500 quilòmetres de diàmetre. La tercera és la d’una supernova (explosió d’una estrella) prop de la Terra, que hauria produït raigs gamma suficients com per destruir la capa d’ozó durant uns quants anys. la quarta és el vulcanisme, ja que durant milions d’anys en aquesta època es va produir l’episodi de vulcanisme mes gran de la història de la Terra. I encara dues teories més ja més complicades; i finalment una que segurament deu ser la que més s’aproxima a la realitat: una combinació de totes elles, ja sigui amb més o menys grau. Aquí no apareixen ovnis de moment.
De grans extincions se n’ha produït bastants al llarg de la història de la Terra, però aquesta és la més important fins al punt que alguns autors parlen d’ella com “el dia que la Terra es va estar a punt de morir”; tot i que sigui la dels dinosaures (fa uns 65 milions d’anys) la que la divulgació hagi popularitzat.
La vida al desert del Permià:
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada