El Triàsic (o Trias) s'estén des de fa uns 245 fins fa uns 202 milions d'anys. Gairebé tota la superfície continental encara formava part de Pangea i els oceans de Panthalassa.
El clima del Triàsic va ser generalment càlid i sec, continental estacional, amb forts monçons. Les regions polars eren humides i temperades
El període Triàsic va acabar amb una extinció massiva que va ser particularment severa als oceans; gairabé desaparegueren tots els rèptils marins menys els ictiosaures i els plesiosaures. Alguns invertebrats com els braquiòpodes, gastròpodes i mol·luscs en van patir fortes conseqüències. Als oceans, al voltant de la meitat dels gèneres marins desaparegueren.
Tot i que aquesta extinció no va ser igual de devastadora als diferents ecosistemes terrestres; alguns dels primers i primitius dinosaures també s'extingiren, però altres, més adaptables, van sobreviure per evolucionar durant el Juràssic i arribar al Cretàci on abundarien.
No es sap del tot que la va causar, però va estar acompanyada per grans erupcions volcàniques quan Pangea es va començar a trencar. Altres possibles causes per aquesta extinció inclouen un refredament global o fins i tot l'impacte d'un cos extraterrestre, com no, per al qual n'és un ferm candidat el cràter de Manicouagan (Quebec). Però l'impacte que va provocar aquest cràter va ser fa uns 214 milions d'anys, mentre que l'extinció va ser 12 milions d'anys abans.
Aquesta extinció va permetre als dinosaures ocupar molts nínxols ecològics que havien quedat buits, i dominarien durant els següents 150 milions d'anys, al Juràssic on es desenvolupen i prosperen, i al Cretàci on no tenen gairebé competència.
El clima del Triàsic va ser generalment càlid i sec, continental estacional, amb forts monçons. Les regions polars eren humides i temperades
El període Triàsic va acabar amb una extinció massiva que va ser particularment severa als oceans; gairabé desaparegueren tots els rèptils marins menys els ictiosaures i els plesiosaures. Alguns invertebrats com els braquiòpodes, gastròpodes i mol·luscs en van patir fortes conseqüències. Als oceans, al voltant de la meitat dels gèneres marins desaparegueren.
Tot i que aquesta extinció no va ser igual de devastadora als diferents ecosistemes terrestres; alguns dels primers i primitius dinosaures també s'extingiren, però altres, més adaptables, van sobreviure per evolucionar durant el Juràssic i arribar al Cretàci on abundarien.
No es sap del tot que la va causar, però va estar acompanyada per grans erupcions volcàniques quan Pangea es va començar a trencar. Altres possibles causes per aquesta extinció inclouen un refredament global o fins i tot l'impacte d'un cos extraterrestre, com no, per al qual n'és un ferm candidat el cràter de Manicouagan (Quebec). Però l'impacte que va provocar aquest cràter va ser fa uns 214 milions d'anys, mentre que l'extinció va ser 12 milions d'anys abans.
Aquesta extinció va permetre als dinosaures ocupar molts nínxols ecològics que havien quedat buits, i dominarien durant els següents 150 milions d'anys, al Juràssic on es desenvolupen i prosperen, i al Cretàci on no tenen gairebé competència.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada