Durant la matinada del 30 de juny de 1908 les caravanes que travessaven el desert de Gobi s’aturen per observar, esgarrifades, una bola de foc que travessa el cel. Al penetrar a l’aire més dens, brilla a una temperatura de tres mil graus centígrads. A Rússia central, un soroll impossible de descriure espanta i aterra als habitants del pobles rurals, únics assentaments humans a la zona. A les 7,17 del matí, la planura central de Sibèria, a prop del riu Tunguska Podkamennaya, regió poblada de pins i torberes, tremola per una explosió tan violenta que el centre sismogràfic de Irkutsk, a 890 quilòmetres al sud, registra una sotragada com d’un terratrèmol. Les vibracions recorren tres mil quilòmetres fins altres estacions com Tashkent i Sant Petesburg, llavors capital de Rússia; fins i tot l’observatori sismogràfic de Jena a Alemanya, a 5.200 quilòmetres de distància, registra els tremolors.
Immediatament s’aixeca una columna de foc a una alçada suficient com per veure’s des dels pobles siberians a varis centenars de quilòmetres a la rodona. Acte seguit se senten una sèrie de llampecs i trons a més de mil quilòmetres de distància. Simultàniament, una onada de corrent termal escombra literalment tots els boscos de pins siberians, provocant incendis que cremaran duran molts de dies. Persones que es trobaven a 65 quilòmetres, al lloc comercial de Vanavara, s’han de cobrir la cara per protegir-se de la gran escalfor; i segons després, el poble es veu afectat per una ona de xoc que arrenca la gespa, s’emporta cases i aixeca a la gent pels aires. A una distància de sis-cents quilòmetres, a Kast, a la estació de tren transsiberià, vents huracanats destrossen portes i finestres. Masses espesses de fum negre s’aixequen a més de vint quilòmetres sobre la regió de Tunguska. A tota la zona cau una mena de “pluja negra”, resultat d’una sobtada condensació de l’aire barrejat amb les restes vegetals i minerals enlairats pel remolí de la explosió.
A l’altre cantó del continent, a Sant Petesburg, ningú va sentí el soroll de la explosió, ni tampoc sentirà parlar d’ells durant molts d’anys. Els registres de ones sísmiques que varen captar es varen prendre per tremolors de terra. Al cap d’unes cinc hores després de la explosió, turbulentes onades d’aire enrarit viatgen cap a l’oest, més enllà del mar del Nord, provocant fortes oscil•lacions a les estacions meteorològiques d’Anglaterra, que no saben donat crèdit al seus orígens. Més sorprenent encara és la formació a gran alçada de grans núvols lluminosos de color platejat que tapen tota Sibèria i Europa septentrional. La llum és tant intensa durant les nits següents, que a molts indrets és poden fer fotografies a mitja nit; i durant moltes setmanes a tot Europa fins i tot en zones tan al sud com la península Ibèrica, s’observen núvols de pols i espectacles nocturns.
La força de la explosió de Tunguska, tal com es va quedar registrat als sismògraf i barogràf d’Europa, pot comparar-se amb les grans explosions artificials de la era nuclear. Les autoritats de la URSS, Gran Bretanya i els Estat Units, estan d’acord en que la energia de la explosió de Sibèria es pot comparar amb una detonació nuclear. Avui dia sembla impossible com en aquell temps no s’investigués el fet, però en part el silenci és explicable per moltes raons.
La regió del riu Tunguska Podkamennaya era impenetrable, era exactament un terreny de planures boscoses, i l’explosió va ser al mig de l’estiu, quan el sòl congelat es desglaça i es torna pantanós.
La primera expedició a investigar la zona va ser a per la recerca de possibles jaciments minerals en un possible cràter que hagués deixat el meteorit causant de l’explosió. Però al arribar a la zona només van trobar arbres tombats i calcinats en un sol instant; els arbres estaven tombats radialment en molts quilòmetres, excepte al centre, on no van trobar cap massa meteorítica ni cap cràter immens, sinó els arbres despullats però erectes. Els pantans estaven deformats totalment, amb els seus fangs dibuixant dunes. L’explosió va encendre la fusta fins a quinze quilòmetres del centre de l’explosió.
Amb l’explosió de les bombes atòmiques i veient que els efectes òptics i sonors eren similars als descrits al 1908, es va arribar a una teoria il•luminada, però lògicament en aquella època encara no hi havia bombes atòmiques. Varen calcular que la potencia de la explosió va alliberar la energia equivalent a trenta megatones, 1.500 major que la de Hiroshima.
Comparant l’afecte de la ona balística i la força explosiva observada en el arbres de la regió, es va calcular que por abans de produir-se l’explosió la velocitat de l’objecte no passava de dos i mig a tres quilòmetres per segon: uns 10.500 quilòmetres per hora. I resulta que els aeròlits cauen a la nostra atmosfera generalment a una velocitat de quinze a vint quilòmetres per segon. En canvi l’objecte de 1908 ho va fer-ho a una velocitat molt més baixa, i que al acostar-se a la Terra, la havia reduït a uns vuit-cents mestres per segon, fet comparable a un transbordador espacial actual.
La majoria d’investigadors de tot el món, coincideixen que la devastació de 1908 fou originada per una explosió nuclear de gran escala. Però durant molt temps no es sabia l’origen del cert, asteroide o artificial? Tot i no tenir coneixements de física suficients a l’època. Últimament la hipòtesis còsmica té molta més força.
També apareixen les teories de bombes d’hidrogen natural, forats negres, antimatèria, i com no OVNIS.
S’han donat almenys dos casos semblant coneguts, l’esdeveniment de Vitim i el del Mediterrani oriental.
L’esdeveniment de Vitim va passar a les 22:00 hora local del 25 de setembre de 2002, proa del riu Vitim a Sibèria. A diferència de Tunguska a la regió s’hi ha trobat grans quantitats de radiació residual; però també es van observar els mateixos fenòmens òptics i sonors.
Fins ara es creu que es tractava del nucli d’un cometa d’entre 50 i 100 metres de diàmetre compost de metalls pesants que van entrar en fissió a l’atmosfera terrestre. L’objecte no va ser detectat en la seva aproximació a l’atmosfera, i el fet no va ser difós públicament fins una setmana més tard.
L’esdeveniment del Mediterrani Oriental va ser al Mediterrani entre Líbia, Grècia i Creta, al 6 de juny de 2002. També es atribuït a un objecte espacial no detectat durant l’aproximació. Degut a que l’explosió va ser sobre el mar no va quedar cràter i no s’han pogut recuperar fragments. Presentava uns 10 metres de diàmetre.
Aquest succés es va produir en època de màxima tensió entre Paquistan i Índia, i amb algunes hores de diferència, degut a la rotació terrestre hagués pogut causar una confusió que hagués portat alguna conseqüència greu.
Immediatament s’aixeca una columna de foc a una alçada suficient com per veure’s des dels pobles siberians a varis centenars de quilòmetres a la rodona. Acte seguit se senten una sèrie de llampecs i trons a més de mil quilòmetres de distància. Simultàniament, una onada de corrent termal escombra literalment tots els boscos de pins siberians, provocant incendis que cremaran duran molts de dies. Persones que es trobaven a 65 quilòmetres, al lloc comercial de Vanavara, s’han de cobrir la cara per protegir-se de la gran escalfor; i segons després, el poble es veu afectat per una ona de xoc que arrenca la gespa, s’emporta cases i aixeca a la gent pels aires. A una distància de sis-cents quilòmetres, a Kast, a la estació de tren transsiberià, vents huracanats destrossen portes i finestres. Masses espesses de fum negre s’aixequen a més de vint quilòmetres sobre la regió de Tunguska. A tota la zona cau una mena de “pluja negra”, resultat d’una sobtada condensació de l’aire barrejat amb les restes vegetals i minerals enlairats pel remolí de la explosió.
A l’altre cantó del continent, a Sant Petesburg, ningú va sentí el soroll de la explosió, ni tampoc sentirà parlar d’ells durant molts d’anys. Els registres de ones sísmiques que varen captar es varen prendre per tremolors de terra. Al cap d’unes cinc hores després de la explosió, turbulentes onades d’aire enrarit viatgen cap a l’oest, més enllà del mar del Nord, provocant fortes oscil•lacions a les estacions meteorològiques d’Anglaterra, que no saben donat crèdit al seus orígens. Més sorprenent encara és la formació a gran alçada de grans núvols lluminosos de color platejat que tapen tota Sibèria i Europa septentrional. La llum és tant intensa durant les nits següents, que a molts indrets és poden fer fotografies a mitja nit; i durant moltes setmanes a tot Europa fins i tot en zones tan al sud com la península Ibèrica, s’observen núvols de pols i espectacles nocturns.
La força de la explosió de Tunguska, tal com es va quedar registrat als sismògraf i barogràf d’Europa, pot comparar-se amb les grans explosions artificials de la era nuclear. Les autoritats de la URSS, Gran Bretanya i els Estat Units, estan d’acord en que la energia de la explosió de Sibèria es pot comparar amb una detonació nuclear. Avui dia sembla impossible com en aquell temps no s’investigués el fet, però en part el silenci és explicable per moltes raons.
La regió del riu Tunguska Podkamennaya era impenetrable, era exactament un terreny de planures boscoses, i l’explosió va ser al mig de l’estiu, quan el sòl congelat es desglaça i es torna pantanós.
La primera expedició a investigar la zona va ser a per la recerca de possibles jaciments minerals en un possible cràter que hagués deixat el meteorit causant de l’explosió. Però al arribar a la zona només van trobar arbres tombats i calcinats en un sol instant; els arbres estaven tombats radialment en molts quilòmetres, excepte al centre, on no van trobar cap massa meteorítica ni cap cràter immens, sinó els arbres despullats però erectes. Els pantans estaven deformats totalment, amb els seus fangs dibuixant dunes. L’explosió va encendre la fusta fins a quinze quilòmetres del centre de l’explosió.
Amb l’explosió de les bombes atòmiques i veient que els efectes òptics i sonors eren similars als descrits al 1908, es va arribar a una teoria il•luminada, però lògicament en aquella època encara no hi havia bombes atòmiques. Varen calcular que la potencia de la explosió va alliberar la energia equivalent a trenta megatones, 1.500 major que la de Hiroshima.
Comparant l’afecte de la ona balística i la força explosiva observada en el arbres de la regió, es va calcular que por abans de produir-se l’explosió la velocitat de l’objecte no passava de dos i mig a tres quilòmetres per segon: uns 10.500 quilòmetres per hora. I resulta que els aeròlits cauen a la nostra atmosfera generalment a una velocitat de quinze a vint quilòmetres per segon. En canvi l’objecte de 1908 ho va fer-ho a una velocitat molt més baixa, i que al acostar-se a la Terra, la havia reduït a uns vuit-cents mestres per segon, fet comparable a un transbordador espacial actual.
La majoria d’investigadors de tot el món, coincideixen que la devastació de 1908 fou originada per una explosió nuclear de gran escala. Però durant molt temps no es sabia l’origen del cert, asteroide o artificial? Tot i no tenir coneixements de física suficients a l’època. Últimament la hipòtesis còsmica té molta més força.
També apareixen les teories de bombes d’hidrogen natural, forats negres, antimatèria, i com no OVNIS.
S’han donat almenys dos casos semblant coneguts, l’esdeveniment de Vitim i el del Mediterrani oriental.
L’esdeveniment de Vitim va passar a les 22:00 hora local del 25 de setembre de 2002, proa del riu Vitim a Sibèria. A diferència de Tunguska a la regió s’hi ha trobat grans quantitats de radiació residual; però també es van observar els mateixos fenòmens òptics i sonors.
Fins ara es creu que es tractava del nucli d’un cometa d’entre 50 i 100 metres de diàmetre compost de metalls pesants que van entrar en fissió a l’atmosfera terrestre. L’objecte no va ser detectat en la seva aproximació a l’atmosfera, i el fet no va ser difós públicament fins una setmana més tard.
L’esdeveniment del Mediterrani Oriental va ser al Mediterrani entre Líbia, Grècia i Creta, al 6 de juny de 2002. També es atribuït a un objecte espacial no detectat durant l’aproximació. Degut a que l’explosió va ser sobre el mar no va quedar cràter i no s’han pogut recuperar fragments. Presentava uns 10 metres de diàmetre.
Aquest succés es va produir en època de màxima tensió entre Paquistan i Índia, i amb algunes hores de diferència, degut a la rotació terrestre hagués pogut causar una confusió que hagués portat alguna conseqüència greu.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada